30 minuts

El Salvador.- Durant els anys 80 l'exèrcit va robar molts infants de les seves famílies, i en molts casos els va donar en adopció. Els seus parents no van poder reclamar aquests infants fins a la signatura de l'acord de pau el 1992 que va posar fi a la guerra civil. L'associació pro-búsqueda, creada el 1994 i promoguda pel capellà jesuita jon cortina, ha solucionat 183 casos d'infants desapareguts i segueix investigant els casos pendents. Inclou el testimoni d'infants robats per l'exèrcit, que han estat adoptats i han retrobat les seves famílies biològiques.

Convertir en electricitat l'energia del sol. Una tecnologia sofisticada per alimentar els satèl·its que és ara cada cop més a l'abast de tothom. El sol és una font d'energia gairebé desaprofitada. L'energia que ens en arriba és tan gran que, si poguéssim aprofitar l'energia que en una hora el sol envia a la superfície de la terra, seria suficient per a tota la humanitat durant un any. L'energia del sol és abundant, inesgotable, renovable , gratuïta, neta... I per captar-la i convertir-la en energia elèctrica cal un material, el silici, dels més abundants a la terra, un dels components de la sorra. Sorra i sol que podrien arribar a donar part de l' energia que necessitem. Electricitat que pot emmagatzemar-se en bateries, o que pot ser enviada i distribuida a través de la xarxa elèctrica. El reportatge mostra algunes de les experiències que existeixen a Catalunya.

El reportatge narra com, en menys d'un mes (del 4 al 30 de setembre), la Fura dels Baus i el Liceu donen forma a "d.Q. Don quijote en Barcelona". Seguint el dia a dia dels assajos, el reportatge revela, des del repte tècnic per al teatre que assumeix una producció de característiques espectaculars, fins a la dificultat que té per als cantants interpretar una òpera nova. L'evolució del muntatge s'explica a través dels impulsors de la producció (la fura) i dels col·lectius tècnics i artístics del teatre. Cantants, cor, músics... Narren l'experiència que viuen conjuntament amb els mateixos creadors de l'obra, fet que només és possible amb una òpera contemporània.

El trasllat i l'enterrament de l'home dissecat conegut internacionalment com el negre i presentat com un guerrer boiximà del Kalahari: una repatriació iniciada gràcies a la campanya del metge de Cambrils, Alphonse Arcelin, que s'oposa a la seva exhibició al Museu Darder de Banyoles.

Amb la revolució digital a Catalunya, hi havia seriosos problemes per trobar treballadors qualificats en les àrees d'informàtica, telecomunicacions, etc. No només eren necessaris els perfils més tècnics (enginyers o tècnics superiors), sinó també aquells més propis de carreres humanístiques, que també eren imprescindibles dins aquesta "nova economia" sorgida des de l'aparició d'internet. Faltaven economistes, documentalistes, periodistes, etc. que haguessin fet el "clic" cap a aquesta cultura digital. El reportatge investiga les causes d'aquest dèficit a Catalunya i mostra els problemes de les empreses del sector per contractar bons professionals fent un recorregut exhaustiu pels despatxos de les diferents empreses instal·lades al World Trade Center de Barcelona, la nova seu de moltes de les empreses més vinculades a la revolució digital.

El fenomen de la immigració il·legal de Mèxic als Estats Units, els coneguts com a "espaldas mojadas", havia crescut de manera espectacular. El 1999, 800.000 persones van intentar passar la frontera des d'Agua Prieta, a Mèxic, fins a Douglas, als Estat Units. El reportatge mostra la situació a les dues bandes de la frontera, on els propietaris de ranxos o hisendes se sentien amenaçats. Alguns ranxers nord-americans demanaven la protecció de l'exèrcit perquè se sentien envaïts i, segons la constitució, tenien dret a protecció. Alguns havien organitzat caceres d'immigrants per les seves terres. Hi havia ranxers de la frontera mexicana que pensaven de vendre la propietat i anar a un altre lloc. A Agua Prieta el diner negre que generava el pas d'immigrants engrandia la ciutat, perquè era allà on els "espaldas mojadas" contactaven amb el guies, coneguts com a "polleros" o "coyotes", que, a canvi de diners, els ajudarien a passar.

La presentació de l'avantprojecte del Pla Hidrològic Nacional per part del govern de Madrid va provocar un seguit de reaccions que, a primera vista, semblaven un simple enfrontament entre territoris cedents d'aigua i territoris receptors. Com que el nucli central del pla era el transvasament d'una gran quantitat d'aigua del riu Ebre a la franja costanera mediterrània, la polèmica va semblar que se centrava en l'oposició d'Aragó al transvasament. Però a Aragó, malgrat la unanimitat contra el transvasament, hi havia una profunda divisió entre la gent que volia que fessin tot d'embassaments i regadius i la que vivia al Pirineu i s'oposava a veure negades les seves valls. Entre els murcians encara era més forta la unanimitat en demanda que els portessin aigua de l'Ebre, però una petita minoria d'ecologistes i gent de la universitat deien que això encara agreujaria més els problemes gravíssims de la conca del Segura.

L'assassinat d'Ernest Lluch va provocar una repulsa unànime de tota la societat catalana. ETA va tornar a actuar, una vegada acabada la treva. Les persones assassinades ja eren 21. "30 minuts" va elaborar un qüestionari d'urgència entre persones significatives del món de la cultura i del pensament, entre periodistes destacats i entre representants de la societat civil. Es tracta d'una reflexió col·lectiva sobre el fenomen de la violència i les possibles sortides d'un conflicte que cada cop semblava més enquistat. Les qüestions que es van plantejar als entrevistats eren: Què pretén ETA amb aquesta ofensiva? Quina era la postura d'Ernest Lluch sobre el País Basc? Què cal fer per acabar amb la violència? Calen mesures polítiques? Amb qui s'hauria de dialogar i de què? Qui té la responsabilitat d'arribar a la pau?

Amb motiu del 25è aniversari de la mort de Franco es va fer un reportatge sobre les víctimes del franquisme, en un intent de recuperar la memòria històrica. Set persones de diverses procedències, declarades "desafectes" al règim perquè van lluitar per defensar la República, ens expliquen com van ser els anys de presó, de treballs forçats a pic i pala, construint tota mena d'obres públiques, i el buit social amb què es van trobar en tornar a casa.

Reportatge que mostra la violència als territoris ocupats i l'activitat d'alguns sectors progressistes israelians que s'enfrontaven a l'exèrcit. Des de l'inici de la Intifada, a meitats de setembre del 2000, bombardejava ciutats com Hebron, Betlem o Ramallah, alhora que ofegava la vida quotidiana dels palestins i no els deixava sortir dels seus pobles i ciutats.

Antonio García Barón va tornar a Montsó, Osca, per primera vegada després de 65 anys d'exili. Es va allistar voluntari amb 14 anys a la columna Durruti per lluitar a la Guerra Civil, el van capturar a França els nazis i va sobreviure a l'infern de Mauthausen: va passar 5 anys en un dels camps d'extermini més terribles. Els últims 50 anys havia viscut a la selva de l'Amazònia, a Bolívia, en unes cabanyes al costat del riu Quiquibey. Ara, però, considerava que ja era el moment de tornar al seu poble i d'acabar el seu llarg exili. Antonio tenia un compromís que havia de complir: havia promès que explicaria al món les informacions que li va donar el comandant del camp abans de suïcidar-se. Amb aquestes dades va elaborar un informe en què sol·licitava que es revisés la responsabilitat de l'Espanya franquista en els crims que va cometre l'Alemanya nazi.

L'ONU pretenia reduir la pobresa extrema a la meitat del 2001 al 2015. Segons dades de l'organització, hi havia 2.800 milions de persones que vivien en estat d'extrema pobresa, és a dir, que el 56% de la població mundial era pobre. Però què es feia per fer realitat aquest objectiu? La humanitat mai no havia estat tan rica, materialment i en coneixements; ni mai havia disposat de tants mitjans per lluitar contra l'exclusió i la pobresa. Malgrat això, l'esquerda entre els rics i els pobres no havia disminuït, sinó que s'havia incrementat. Els objectius de reduir la pobresa no s'aconseguien. Per il·lustrar la problemàtica al continent africà, es presenta un reportatge sobre Burkina Faso i Ghana. A tots dos països, com a la majoria de països africans, s'havien aplicat les polítiques d'ajust estructural, imposades pel Banc Mundial i pel Fons Monetari Internacional com a condició per donar crèdits.

Reportatge que mostra la peripècia dels immigrants il·legals que arriben en patera a les costes del Camp de Gibraltar i Tarifa. Si no s'ofeguen durant la travessa i si un cop a la platja la Guàrdia Civil no els ha detingut per retornar-los al seu país d'origen, es converteixen en persones espantades, afamades i desorientades que molts cops són víctimes de les màfies, que trafiquen amb elles; n'hi ha que acaben detinguts per la policia. Els habitants del Camp de Gibraltar van organitzar una xarxa solidària d'ajuda que els permetia cobrir les necessitats bàsiques i seguir el camí cap el seu destí. Ciutadans privats, l'Església i ONG com Metges sense Fronteres, Algeciras Acoge, Associació pro Drets Humans i la Creu Roja intentaven donar una resposta que l'Estat, d'una manera premeditada, no facilita. A més a més, amb lleis com la d'estrangeria, que afavoreixen les màfies, no es dóna resposta a les necessitats dels immigrants ni s'evita que arribin.

Nicolasa i Berta Quintreman són dues germanes de més de 70 anys de l'ètnia maputxe pehuentxe que viuen a la comunitat de Ralco Lepoy, a la zona de l'Alto Bio Bío, a Xile. S'han convertit en un símbol de la resistència contra la construcció d'una gran presa hidroelèctrica d'Endesa. Ja s'havia començat a construir el mur de la presa, però set famílies maputxes continuaven rebutjant permutar les seves terres, cosa que sí que havien fet les altres vuitanta-tres famílies afectades. Durant la dictadura de Pinochet, el règim es va apropiar les terres comunals dels maputxes i les va vendre a baix preu a empreses forestals i agrícoles. Ara hi havia desenes de conflictes oberts, amb freqüents enfrontaments dels indígenes amb els carrabiners. Hi havia ferits, presos i processats. La lluita dels maputxes per la terra és aferrissada, perquè és la base de la seva cultura i la seva religió.

Al món hi ha més 3.000 llengües en perill d'extinció. El 2001 va ser l'Any Europeu de les Llengües. Hi ha llengües que lluiten per la supervivència i hi havia estats que no estaven disposats a firmar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. L'occità és una llengua germana bessona del català. Occitània, el territori on es parla l'occità, viu a cavall de tres estats: ocupa un terç del territori de França i el saben parlar prop de tres milions de persones; s'estén per dotze valls alpines del Piemont italià, i és la segona llengua territorial de Catalunya: és occità l'aranès que es parla a la Vall d'Aran. L'occità, llengua romànica, va ser la primera en producció literària i la llengua de cultura a Europa; era la llengua de les poesies i cançons dels trobadors. L'estat francès ha negat l'occità i l'ha convertit en "patuès".

Història de dues noies que després de passar-se quatre anys pràcticament sempre al carrer decideixen posar fi a aquesta carrera desenfrenada i incorporar-se al món adult per la porta de la "normalitat". S'havien passat quatre anys fugant-se de casa, sense anar a l'escola; havien viscut d'esquena a la societat. Naïs Rojas i Yasmine Romeu, de 18 anys, es van autofilmar i van filmar el seu entorn (família, amics, feina...) durant els primers quatre primers mesos del viatge cap al món adult. Van aconseguir 120 hores de vídeo. Les adolescents analitzen davant la càmera i amb la càmera els seus anys de bogeria en un món irreal i el dolorós aterratge al món real. Una educadora (Alícia Gómez) i una psicòloga (Rosa Patino) del serveis socials de l'Ajuntament de Barcelona (barri del Clot) les van ajudar a reflexionar i a entendre el seu passat i el seu present com a pas previ a la batalla amb el futur. Les gravacions es van convertir en una eina educativa perquè les analitzaven conjuntament les

Hollywood és la imatge del cine, principalment del cine de masses, que es ven a tot el món. Amb una indústria que mou milions, atreu tothom que vulgui fer qualsevol cosa relacionada amb el cine. Hollywood començava a trobar un nou filó oferint productes destinats a una part important de la seva població: els hispans. "Lo latino vende" i la ciutat es preparava per a la festa dels Oscars. Per primera vegada es nominava un actor espanyol, Javier Bardem, i també es va nominar com a millor film de parla no anglesa la mexicana "Amores perros", d'Alejandro González Iñarritu. Hollywood també volia canviar d'imatge, renovar-la: al famós Sunset Boulevard s'hi construïa un gran complex amb un teatre nou on a partir de l'any següent es faria la cerimònia dels Oscars. Aquesta renovació afectava sobretot un sector de la població: a milers d'indigents els van expulsar cap a altres llocs.

Malgrat els 24 anys de democràcia, i tot i haver-hi una solemne recomanació del Parlament Europeu als països de la Unió Europea, ni a Espanya ni a Catalunya s'ha regulat encara el dret a la identitat sexual. Els transsexuals tenen moltes dificultats per canviar-se el nom o el sexe al DNI, i la sanitat pública no té regulada la cobertura dels tractaments endocrí, psiquiàtric o quirúrgic dels transsexuals. Aquest col·lectiu poc nombrós i poc organitzat viu la seva transsexualitat pràcticament en la clandestinitat. El reportatge fa un seguiment de la vida de cinc transsexuals femenines, persones que ja de ben petites van descobrir que vivien amb un sexe equivocat. De petites van patir l'escarni i el menyspreu; de grans han viscut rodejades d'un ambient social aparentment tolerant, però han conviscut amb els entrebancs per trobar feina, amb la incomprensió familiar i amb les dificultats legals per viure com a dones.

A Morella, alguns animals de granja van morir atacats per cànids i això va fer ressuscitar el temor a la reaparició del llop, un animal que, igual que a Catalunya, feia gairebé cent anys que havia desaparegut de la zona. Es va organitzar una batuda en què no es va abatre cap llop, sinó un gos assilvestrat. La prohibició de l'ús de verí i el fet que hagués deixat de ser catalogat com a fera va provocar un augment de la població de llops, que recolonitzaven territoris d'on ja havia desaparegut. Es calculava que n'hi havia uns dos mil exemplars. A la reserva de la Sierra de la Culebra, a Zamora, un dels llocs amb més densitat de llops de tot Europa, els freqüents atacs de llops als ramats de la zona van desfermar la polèmica entre els defensors de la presència del llop i els ramaders, que reclamaven una política de subvencions més eficaç.

Malgrat les pressions de la comunitat internacional, el règim talibà va destruir les estàtues dels budes de Bamian. La situació de les dones i dels drets humans, la producció de drogues o la negativa a entregar Bin Laden van motivar sancions del Consell de Seguretat de l'ONU. Francesc Vendrell, representant personal del secretari general de l'ONU Kofi Annan, va tenir un paper cabdal en les negociacions de la comunitat internacional i el règim dels talibans.

L'operació Còndor és l'aliança secreta subscrita per les dictadures llatinoamericanes (Xile, Brasil, Argentina, Uruguai, Paraguai i Bolívia) per eliminar els seus oponents a qualsevol lloc del món, inclosos Europa i els EUA. El reportatge es basa en documents oficials nord-americans secrets fins aleshores, i en documents dels serveis d'espionatge i de les policies secretes de les dictadures dipositats al Palau de Justícia d'Asunción, al Paraguai (són els arxius del terror, descoberts per Martín Almada). De la investigació es desprèn que els Estats Units, que havien donat suport a les dictadures, estaven al corrent d'aquells crims. El 1998, Augusto Pinochet va ser detingut a Londres per ordre del jutge espanyol Baltasar Garzón. L'acusació contra l'exdictador xilè era haver comès crims contra la humanitat dintre del marc de l'"operació Còndor".

Amb els acords de pau a Irlanda del Nord va començar un camí llarg i difícil. La pau estava basada en un fràgil joc d'equilibris i compensacions que havia posat diverses vegades tot el procés en la corda fluixa. El reportatge mostra com es vivia el procés de pau. S'entrevista Ian Paisley, es parla amb terroristes alliberats gràcies als acords de pau i es visita la presó de Maze, símbol de la repressió i aleshores buida. Els reporters també van patrullar per Belfast amb policies perquè expliquessin com vivien la gran reforma que els exigien els acords. També es visita les víctimes de l'atemptat d'Omagh i s'entrevista el representant a la ciutat del braç polític de l'IRA Autèntic; es parla amb orangistes, contraris als acords de pau, i es fa un seguiment de les investigacions sobre el Bloody Sunday.

Repàs del procés judicial de Joaquín José Martínez, que acabava de ser absolt a Tampa (Florida, EUA) d'una doble acusació d'assassinat que l'havia mantingut durant anys al corredor de la mort. La primera part del programa resumeix el judici en què el van absoldre i inclou entrevistes exclusives amb el seu pare, amb l'advocat defensor i amb el mateix Joaquín José, realitzades després de l'alliberament, i una entrevista amb el jutge que va presidir els dos judicis, tant el que va acabar amb la condemna a mort com el que va culminar amb l'absolució. També s'ofereix una àmplia crònica dels esdeveniments de l'última setmana i de tota la peripècia judicial i humana de la família Martínez. La segona part resumeix el reportatge emès en el "30 minuts" al gener del 1998 en què s'analitzava el cas de Joaquín José Martínez.

Christian, Fernanda, Gladys, Manuel i Fredy són equatorians. Uns tenen papers; els altres, no. Uns tenen la família aquí i els altres la tenen a l'Equador. Uns tenen feina i els altres, no. Uns volen quedar-se i els altres somien a tornar. A partir del 1996, però sobretot en els últims dos anys, milers d'equatorians havien marxat del seu país a causa de la crisi econòmica i política. Com que els era relativament fàcil entrar a Espanya perquè hi havia un conveni que els permetia entrar com a turistes, molts van venir cap aquí. Es creia que a Catalunya n'hi havia uns 40.000 i era el col·lectiu d'estrangers que creixia més ràpidament. La majoria encara no havien pogut legalitzar la seva situació, però començava a haver-hi moltes famílies senceres. Els locutoris telefònics es van convertir en el cordó umbilical que els mantenia units amb la seva gent. La cabina és el confessionari i el racó de les mentides pietoses dels immigrants.

Al juliol del 2001, el Grec, el festival d'estiu de Barcelona, va celebrar la 25a edició, un aniversari que va servir per repassar el panorama teatral de Catalunya i la memòria escènica del país dels últims 25 anys. Des de la primavera del 1976 --als inicis de la transició política--, en què es va fundar l'Assemblea d'Actors i Directors, fins a la creació de les grans infraestructures dels últims anys: el TNC, a la plaça de les Glòries, i el nou Lliure, al Palau de l'Agricultura de Montjuïc. El reportatge recupera imatges històriques d'aquell primer Grec del 1976, que la professió teatral va muntar de manera autogestionària, i també de l'ampli moviment de solidaritat amb els actors d'Els Joglars empresonats per la representació de "La torna".

Reportatge sobre els castellers, que en aquells moments estaven en un nivell altíssim tant de qualitat dels castells com de rivalitat entre les 61 colles que hi havia. Inclou imatges d'arxiu dels orígens d'aquesta tradició i també opinions dels diferents caps de colla, d'un sociòleg i d'un investigador casteller.

Reportatge sobre la contractació d'immigrants en origen que duia a terme el sindicat Unió de Pagesos des de feia tres anys. Aquell estiu van contractar més de 300 colombians i gairebé 300 marroquines per recollir i seleccionar fruita a Lleida, ja que els parats catalans no valoren les feines agràries. Els contractes comportaven el compromís dels immigrants de tornar al seu país després d'haver acabat la feina. Inclou opinions d'immigrants i empresaris. També es mostra l'experiència d'un empresari de l'hostaleria que, pel seu compte, va decidir anar a Bulgària a buscar personal qualificat per al seu establiment.