Tranquil·la ment

Segur que t'ha passat. Per una discussió a la feina. Per una conversa amb la família. Per un comentari de la parella o perquè algú t’ha mirat malament pel carrer. Fins i tot perquè no ha sonat la teva cançó preferida a la ràdio o perquè al súper no tenien els teus tomàquets. Un dia es pot creuar de la manera més tonta. I ara què? Pots seguir disgustat/ada o intentar provar algun d’aquests consells i remuntar la jornada. Ho intentem?

Desconnectar. És la paraula de moda. Els avis i les àvies en deien "treure el cap a passejar” i ara s’ha convertit gairebé en una necessitat imposada pel ritme de vida i per la situació que ens toca viure. Però no és senzill. Perquè podem desconnectar malament o fer-ho i no carregar prou les piles. Quina és la millor manera per desconnectar? Quins símptomes ens fan pensar que ja ens toca fer-ho? Quines situacions ens ajudaran encara més a aconseguir-ho? Desconnecta 15 minuts amb nosaltres i n’aprendr

Hi ha una expressió catalana que no fem servir prou i és la següent: “aquesta persona t’ha enverinat”. Vindria a ser allò que algú “no et fa bé”. I no només això, sinó que la seva presència et pot arribar a anular. De fet, et fa sentir petit/a. Si això ens passa en la nostra vida privada, si és pot, doncs adéu-siau. Però i si passa a la feina? I si ens amarga el sou, per dir-ho així? En aquest episodi aprendrem a identificar persones tòxiques i com evitar seguir-los el joc.

És una de les sensacions més desagradables que podem patir. La sentim quan esperem una notícia. La patim quan esperem el resultat d’una entrevista de feina, quan volem començar un projecte amb algú o quan ens acabem de menjar els grams de raïm i pensem en l’any vinent. La incertesa serà una de les paraules que no faltarà en el resum d’aquest any. Com ho podem fer perquè no ens guanyi la partida?

El pateix o el patim gairebé un 40% de la població de manera sostinguda. En un moment puntual, gairebé tots. És especialment intens fins els 67 anys i en diuen ?una malaltia silenciosa?. Però no és cert del tot. Perquè el nostre cos i el nostre cap ens avisa. Ens alerta de que alguna cosa va malament. Com ho fa? Quins són el símptomes que ens diuen que se?ns apropa una onada d?estrès? Quin remei hi podem posar?

Som especialistes en voler obrir i tanca etapes. Sembla que ho necessitem. I de vegades, com diria un bon tertulià ens fem trampes al solitari. Que la parella no ha funcionat, ens fem el propòsit de trobar-ne una de nova. Quan no estem contents amb el nostre cos, ens fem el propòsit de posar un cadenat a l’armari de les magdalenes. I aquests propòsits apareixen sempre en moments assenyalats com un aniversari o un canvi d’any. Però què passa quan el propòsit no només és una intenció sinó que ens hi aferrem amb ungles i dents? I si no el podem acomplir? Ens pot condicionar massa? Quan el propòsit és una trampa.

Sembla molt fàcil però NO ho és. Són dues lletres però sovint NO les sabem dir quan toca. I això ens causa molts problemes. Si NO ho diem, ho passem malament i si ho diem podem quedar malament. NO és un tema menor. Al final és un maldecap que acompanya la vida de moltes persones i fins i tot pot provocar greus problemes a l’hora de relacionar-nos amb altres. Però com diem NO, sense que sigui un problema? Com aturem la bola de neu de viure sempre al servei dels altres? El problema de NO saber dir NO i com posar-hi remei.

La indústria de la medicina i l'estètica, però també la cinematogràfica, la comercial i la musical, exploten tant com poden la nostàlgia: uns ens diuen que la joventut i les èpoques passades eren molt millors i els altres refan productes i pel·lícules i ens venen articles de la nostra infantesa. I funciona. Perquè eren temps per gaudir, perquè ens ho podíem passar bé sense preocupar-nos i perquè el més gros que ens podia passar era un genoll pelat. No és fàcil fer-se gran, i molta gent no ho accepta: són les Wendys i els Peter Pans.

En l’ordre hi ha la seguretat i la tranquil·litat. L’ordre d’un despatx, d’una oficina, on tenim l’ordinador, els bolígrafs i els papers on toca. L’ordre dins la casa, on tot té el seu lloc i tot és al seu lloc. El desordre, el caos. Les coses hi són, però no sabem on. Un despatx amb mil llibres que no estan endreçats i una casa que és campi qui pugui. Una manera de fer és millor que l’altra? Què diu de nosaltres?

Hollywood ens ha endolcit la vida. Sobretot la nostra vida amorosa. La majoria de comèdies romàntiques ens mostren una parella que es coneix, primer no s’agrada, i després descobreixen que han de viure junts tota la vida. I ho fan mentre el noi, generalment, corre cap a l’aeroport per evitar que ella agafi un vol. Que també li podria dir per telèfon. Però és Hollywood. Però a la vida real la cosa no va així. Perquè de vegades coneixem a alguna persona que sembla “la persona” però per ell o ella, nosaltres no ho som. I la pregunta del milió: com sabem si ho és? Com sabem si hem trobat la parella que buscàvem?

És una de les paraules més de moda. És lletja però tots l’hem patit. Procrastinar. Si ho voleu més d’estar per casa, perdre el temps. I si ho voleu més concret, perdre el temps per ajornar allò que hauríem d’estar fent. I no precisament per fer una altra cosa molt més útil. De fet aquesta situació, defineix un dels mals del nostre temps: ajornar les coses que ens toca fer quan ens toca fer-les. No és mandra. Què és doncs? Per què no afrontem el problemes en el seu moment? Per què ajornem una decisió o una conversa important? Ho descobrirem ara. Ara mateix.

Fills que presumeixen de pares: "és que hi puc parlar com si fos un amic". Mares que presumeixen de fills: "m'ho explica tot. Sóc la seva millor amiga". I altres pares i mares que es posen les mans al cap i que diuen que s'han de posar límits. Sí? Quins límits? Com es fixen? I quan són adolescents o fins i tot quan són adults, com hem d'aconsellar els nostres fills? Quan s'ha de ser contundent i quan has d'anar amb ell o ella a fer un cafè al bar per parlar d'un tema molt delicat? Ens hem decidit a entrar en un tema que encara no havíem tocat que és la psicologia dins de l'educació i per no fer-ho com un elefant hem triat un punt de partida: l'amistat entre pares i fills.

El concepte de la felicitat és un dels grans debats del nostre temps. La felicitat de les petites coses: una abraçada, una estona amb ell o ella o un raig de sol al matí. La felicitat dels diners. O no. La felicitat de viure en pau o el neguit de no ser-ho prou. I sabeu què és la 'cherofobia'? La por a ser feliç. Perquè... en som, de feliços? Com en podem ser més?

Potser no ho sabíeu però l’origen etimològic de la paraula persona és “màscara”. És a dir, tots en portem una. I com s’aguanta en moltes ocasions aquesta màscara? Amb la mentida. Sabeu que mentim de 30 a 40 vegades al dia? I que aquest percentatge augmenta quan coneixem algú de nou? Què ens empeny a fer-ho? Si nosaltres no mentim, per què ens menteixen? I com les podem detectar? I a l’altra cara de la moneda, la sinceritat. Podem anar pel món essent sempre sincers? I aquelles persones que ens poden ofendre però sempre amb la bandera de la sinceritat, sense cap filtre? Les dues cares de la moneda, la sinceritat i la mentida.

Benvinguts a un episodi diferent. I potser el més optimista de tota la temporada. Us imagineu que amb un senzill canvi de perspectiva els vostres problemes no semblin tan greus? I si resulta que vivim angoixats per moltes dificultats, però en realitat no són tantes? En aquesta entrega us proposem una màxima, un canvi de xip per ajudar a resoldre els vostres problemes.

En una entrevista amb Jordi Évole Mariano Rajoy va confessar que la seva manera de fer, políticament parlant, és afrontar els temes “en paral·lel”, és a dir, no posar-s’hi gaire i deixar que els conflictes se solucionin sols. És una estratègia legítima o una manera de no voler afrontar els conflictes? De fet, dins l’àmbit laboral o entre el nostre grup d’amics o família sempre hi ha aquell o aquella que no el veuràs mai enmig d’una discussió i que, a més, si pot, intentarà que no l’esquitxi. Són autèntics especialistes a fugir de tot allò que pugui acabar en un enfrontament o en una presa de decisió. La por al conflicte pot derivar en situacions molt complicades de gestionar perquè com diu el clàssic: “tot torna”.

Durant la pandèmia s’ha posat de moda un concepte que ha fet fortuna. Estem parlant de la languidesa. Una mena de malestar que defineix molt bé un cert sentiment d’apatia o de poques ganes de fer coses. En un moment o un altre tots plegats hi hem passat però... és una emoció puntual o és un símptoma d’una situació més permanent? És a dir, quan estem tristos més del què ens sembla, ens estem apropant a la depressió o no té res a veure? Quan hem de considerar la possibilitat que estem patint realment una depressió? Tristesa i depressió. Cosines germanes però no sempre.

I fins aquí hem arribat i acabem la casa per la teulada. Amb una pregunta que la petita gran família del Tranquil·la Ment ens heu fet moltes vegades i que finalment tindrà resposta: quan he d'anar al psicòleg? En quin moment he de prendre aquesta decisió? I per tots aquells a qui els pugui costar també us explicarem què hi trobareu més enllà dels tòpics del divan i la llibreta del Xavier Guix de torn. I aquest episodi també conté un reconeixement per a tots vosaltres, que ens heu seguit, ordenada o desordenadament, en aquest camí fascinant que consisteix en deixar d'ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Moltes, moltes gràcies. Salut i ment tranquil·la.