La primera persona que m’obre les portes de casa seva és la Teresa Gimpera. Amb ella he viscut el cap de setmana més emotiu de tots. Hem parlat dels grans temes: de l’amor i la mort; de la bellesa i de la vellesa. La Teresa, amb 73 anys, ha viscut una vida molt intensa. Amb coses molt bones i coses molt dolentes. Entre les bones, la seva carrera, amb més de 120 pel.lícules rodades; però sobretot la seva història d’amor, que, sens dubte, podria ser la pel.lícula 121.

Fa molt temps que no trepitjava casa l’Andreu. 10 anys, han passat. D’aquesta casa, el que més recordava eren les vistes espectaculars de la ciutat. Hi he vingut a passar un cap de setmana però ens hi hem estat ben poca estona, aquí, perquè l’Andreu ha volgut anar a jugar esquàix. Ha estat una manera eficaç de comprovar qui està més en forma dels dos. I l’escenari ideal per parlar de fer-se gran. Aquests dos dies he conviscut amb un Andreu sorprenentment sincer. Obert a parlar de la seva vida privada. De fer-se gran però també de tenir fills, de les dones, de l’estrès, de política, de la seva família. Aquelles coses que preocupen a dos homes de la mateixa generació, com ell i com jo.

L’Eduard Punset va ser la primera persona que em va convidar a passar dos dies amb ell. És per això que aquest és un dels capítols més especials per mi. Sóc “El convidat” a una masia que té a l’Empordà. Durant aquests dos dies amb l’Eduard, he comprovat com viu les petites coses un home que es dedica a pensar-ne de grans. He intentat conèixer la persona que cuida del seu jardí. Descobrir com és l’amo d’en Darwin i en Basili, els seus gossos. O saber què li passa per dins a l’home que ha superat un càncer. M’ha interessat més preguntar-li què li preocupa d’ell mateix, a l’Eduard, que no pas per les preocupacions dels altres. Amb què s’emociona l’home que parla de les emocions?

L’Antoni és el corresponsal de TV3, després d’haver estat 14 anys presentant El matí de Catalunya Ràdio i d’haver fet les transmissions de futbol amb el Puyal, també durant 14 anys. Ara, en aquesta feina, no hi podrà estar 14 anys. El termini màxim és de 4 anys. La meva visita és molt més curta (poc més de dos dies), però no hem parat. Aquests dies, l’Antoni ha hagut d’alternar la feina de corresponsal amb la de guia turístic. M’ha sorprès que s’ho sap tot de Washington. Es nota que se l’ha estudiat a fons, la ciutat. Recordo que em va portar a un dels llocs més emblemàtics: el National Mall.

Sé que Xavier Gabriel no té estudis però que ho ha provat tot per fer fortuna en els negocis. Té 52 anys i pel camí s’ha arruïnat dues vegades. A més de la loteria s’ha dedicat al màrqueting, a la publicitat, a l’hosteleria i als esports d’aventura. No té estudis però, el fenomen Gabriel, l’han estudiat escoles de negocis de tot el món. I una cosa que em va explicar i que em va deixar distret: va escriure un llibre sense haver-ne llegit cap abans. Com és l’home que ven més loteria de tot l’estat? Com és aquest milionari que no va néixer ric? Té una vida plena de luxes? Quin és el secret del seu negoci? On viu? Ha tingut sort Xavier Gabriel a l’hora de fer diners? O se l’ha guanyada, la sort? Com és la seva família? Els diners els han canviat? I quin cap de setmana m’espera a Sort? Si Xavier Gabriel fos americà, el seu seria el cas del típic self-made man que, per triomfar a la vida, s'ho ha hagut de fer tot ell. Si visqués a Barcelona, passaria més desapercebut. Però ell s'estima Sort i ha volgut quedar-s'hi. Penso que no ha de ser fàcil ser el més ric en un poble tan petit. Com han paït els veïns del propietari de La Bruixa d'Or el seu èxit empresarial?

Se’l pot definir de moltes maneres. És capellà, té 90 anys, no ha callat mai el que pensa. Ha escrit llibres, sortia a la tele amb la Mari Pau Huguet, i va ser mediàtic abans, fins i tot, que existís la paraula “mediàtic”. Però jo, si hagués de resumir-ho amb quatre frases, diria que Mossèn Ballarín és un home que es fa escoltar, que es fa estimar, que em fa riure i amb qui he viscut moments entranyables. Els tres dies que he passat amb el mossèn m’han servit per comprovar com viu l’amfitrió més gran de tots els que he visitat. Algú que als 20 anys li van diagnosticar un any de vida i ara ja en porta 70 de propina. Un home que viu en una casa petita i austera, amb l’Emília, la seva majordoma, que és qui el coneix més i millor. Convisc amb ells amb les ganes d’observar cada gest enèrgic de Mossèn Ballarín, d’escoltar les seves paraules pausades i sàvies, de divertir-me amb les seves bromes. L’acompanyo en els seus hàbits diaris. Uns costums que, tot i saber que és un capellà atípic, em sorprenen. A Gósol, on hi viuen 110 persones, em deixo portar per un altre ritme, per l’aire de muntanya que tant li agrada a Mossèn Ballarín. Aquí, Barcelona queda lluny. Ara que el Papa Benet XVI està a punt de desembarcar la capital, amb Mossèn Ballarín he conegut una altra cara de l’Església. M’explica que ha estat més fidel a Catalunya que a Déu. I el diumenge, m’espera l’hora que el mossèn disfruta més de tota la setmana: la missa.

Setena setmana d’”El convidat”. Aquesta vegada amb l’únic personatge que no és català de tota la sèrie. Però a Boris Izaguirre, moltes de les coses importants de la vida, personal i professional, li han passat aquí. Aquí va tenir casa durant 10 anys, aquí ha publicat els llibres, aquí ha fet ràdio i tele i aquí va contraure matrimoni amb el seu marit, al Registre Civil de la plaça Duc de Medinacel·li de Barcelona. Potser hauríem de canviar la definició, doncs: és català qui ha viscut i s'ha casat a Catalunya. Això sí, una cosa és d’on ets i l’altra d’on et sents. I això, el Boris, ho té més clar.

Aquesta setmana torno a ser “El convidat” d’una dona. Una dona guapa, jove, famosa, esportista, que té 30 i pocs anys, que és icona de marques publicitàries, cara de molts anuncis. Però tot això queda en un segon pla. Gemma Mengual està embarassada. La vaig a veure al principi d’aquesta nova vida. No sé si al final de la seva carrera esportiva. La Gemma, d’aquí a molt poc temps, serà mare. I això, inevitablement, ha influït en la nostra convivència. Des que m’adverteix, quan arribo, que potser es cansarà o menjarà més, fins que, al final del cap de setmana, celebrem el seu aniversari amb la família. La Gemma està il•lusionada. M’ha explicat com se sent. Si, amb l’Enric, el pare de la criatura, ho tenien decidit o ha vingut per sorpresa. Si els embarassos també es poden sincronitzar. Hi ha coses que li passen, però, que no ha calgut que la Gemma me les digués. Me les he trobat. És la segona vegada que visc aquella situació tan estranya –la primera va ser amb l’Eduard Punset- que el meu amfitrió se m’adorm.

Després d’un dilluns sense “El convidat”, toca un cap de setmana molt familiar. Amb una dona que podria ser la meva àvia. Però no és la meva. És l’àvia de Catalunya. Una actriu admirada i, sobretot, estimada. A casa seva, en un petit poble de l’Empordà, la Montserrat Carulla és la capitana. El cap de setmana ha sigut com un viatge a la vida d’abans. Casa antiga, pans de dos quilos, nevera plena, partides de cartes fins tard i la cuina sempre oberta. Te’n vas a dormir i cuinen. Et lleves i ja hi ha un fricandó en marxa. La llar de foc està encesa dia i nit. I la Carulla és aquesta llar de foc, que sempre crema, que sempre demana més llenya. Ara, la Montserrat és una dona avançada al seu temps. Però em parla de quan era jove i estava casada amb el seu primer marit. Em parla de quan amb 40 anys va decidir que volia ser una dona lliure. Durant aquesta immersió en el matriarcat de la Carulla, he conegut la família de la Montserrat. Em mereix especial atenció en Manuel, el seu segon marit, i la història d’amor que l’uneix amb ella. M’expliquen que la clau per portar molts anys junts és que les coses importants les veuen d’una mateixa manera, però en totes les petites coses de la vida estan en desacord. Fins i tot, a l'hora de fer una truita de patates.

Aquesta setmana veureu un dels caps de setmana més divertits d’”El convidat”, sobretot pel que va passar diumenge. El que va ser una sorpresa per mi, crec que també ho serà per vosaltres quan veieu el capítol. Us ho explico més tard. El repte era difícil: la Carme sempre treballa, i jo he volgut saber com és quan no treballa una dona que viu pel restaurant. Un bon exercici és mirar el capítol d’aquesta setmana comptant cada vegada que la meva amfitriona diu la paraula “feina”. La Carme m’ha acollit com un veí més. Però no he pogut dormir a casa seva perquè la té en obres. És la primera vegada que hi toca alguna cosa des que la van estrenar ara fa 34 anys, quan es va casar amb en Toni Balam, el seu marit. He comprovat que la Carme és molt més moderna i agosarada a la cuina que no pas a la vida real. Una dona que, tot i poder, es deu haver permès molt pocs capricis. Aquella virtut tan catalana de l’austeritat, que no té res a veure amb la garreperia. Allò del: “I quina necessitat n’hi ha?”.

A Pedro Ruiz el vaig a trobar a Barcelona. Però se m’emporta a la casa que té a Madrid. Allà és on conviurem durant dos dies. En un barri que, segons ell, és com Beverly Hills. Una casa plena dels records d’un dels humoristes que va fer riure un país després de la mort de Franco. Allà és on passarem bona part dels dos dies. Allà és on em presentarà els seus amics, on descobriré què és el que fa cada dia quan es lleva. El mateix ritual els 365 dies de l'any. La seva hospitalitat, i la bona sintonia, no esborren les nostres diferències en la manera de veure el món i el país. Però les qüestions polèmiques no s’acaben amb la conversa. Pedro Ruiz juga sovint amb els veterans del Reial Madrid. Aquesta vegada m’hi ha convidat. I m’anuncia que hauré de jugar amb la samarreta del Reial Madrid, tot i que jo porto la del Barça. Durant aquesta convivència amb Pedro Ruiz, un home acostumat a estar sol, conversarem de diversos temes i en diferents indrets: a Casa Lucio, prenent el sol a la piscina de la finca, al teatre o l’històric Café Gijón.

He estat "El convidat" de la parella musical més famosa de Catalunya. Els germans Muñoz van deixar que, per unes hores, els Estopa fóssim tres. Gràcies a ells, us he pogut oferir una road-movie musical que m'ha servit per conèix'ls millor. Per confirmar, si és que algú no ho sabia, que a part de grans músics, en Jose i en David són dues bones persones.

Passo dos dies amb Pau Riba, rocker d’actitud, poeta de vocació. Un home que sempre ha anat a contracorrent. Que sempre ha provocat. Ara que el visito, ara que té 62 anys, potser és a mi que em toca anar a contracorrent. Això sí, sense perdre mai l'humor. He conegut tota la família d’en Pau. Des de la seva mare, que té 90 anys, fins el més petit dels seus fills, en Llull, que en té 10. Amb ell hem fet un petit viatge a Cadaqués. Com si fóssim els protagonistes d’aquella pel•lícula, “Tres solters i un biberó”. I així he pogut conèixer el Pau més íntim. El que fa de pare. El que ha tingut cinc fills de quatre dones diferents. El que, abans d’anar a dormir, davant la llar de foc, m’ha regalat una cançó bonica i una conversa colpidora. Em temo que el seu món i el meu no tenen res a veure. Però també comprovo si els seus caps de setmana, en el fons, no són tan diferents com pensava. La manera de viure del Pau Riba, i el que pensa, no respon a l’extravagància, sinó a la particular manera d’entendre la vida de qui és, segons diuen, l’últim hippy.

Dilluns, 27, "El convidat, capítol final" Quan vam començar a rodar “El convidat”, em costava molt d’imaginar què sentiríeu des de casa vostra, asseguts al sofà, veient-me a mi i al meu amfitrió passar un cap de setmana plegats. Intuïa que la importància d’una conversa o d’un petit detall quotidià no us passarien per alt. Però dubtava de si el que jo estava vivint com a convidat us ho transmetia d’una manera fidel. Ara ja puc estar tranquil. Tranquil i satisfet de saber que sou uns espectadors amb una mirada afiladíssima. Us heu fixat en detalls que fins i tot a mi m’havien passat per alt. Heu estat exigents en cada pla, en cada música, en cada pregunta, en cada conversa. A través del Facebook o d’aquest blog heu escrit reflexions que ja m’hagués agradat firmar-les jo mateix! I encara no me'n sé avenir dels llocs des d'on seguiu el programa: el sofà, però també l'autobús, el metro o des de qualsevol indret del món.